L'okapi

L'okapi és una espècie de mamífer artiodàctil que pot arribar a viure fins als 30 anys . És el parent viu més proper a la girafa. Se'l considera un fòssil vivent per la seva semblança amb els primers jiráfidos que van aparèixer al Miocè.

Té com a nom científic Okapia johnstoni i pertany a la família Giraffidae. 

Descripció

Recorda per la forma del seu cos a una girafa petita de potes i coll molt curts, tot i que el mantell del pèl és totalment diferent, vermellós en tot el cos excepte en potes i glutis, on és blanc amb ratlles negres, semblant a una zebra. Com les girafes, té dues banyes petites recobertes de pèl al cap sense utilitat aparent i una llarga llengua de color negre que usa per introduir-se les fulles d'arbustos i arbres baixos a la boca. La longitud d'aquesta és tal que pot netejar l'interior de les orelles amb la seva punta. El okapi està molt emparentat amb les girafes i amb elles comparteix moltes adaptacions morfològiques, encara que el seu cos recordi en realitat més al d'un cavall.

Mesura d'1,97 a 2,15 m de longitud i entre 1,50 i 1,80 m d'alçada. La seva cua entre 30 i 42 cm i pesa de 200 a 300 kg. 

Hàbitat

Viu en les espesses selves del nord de la República Democràtica del Congo entre els rius Uelle, Ituri i en les selves de Aruwimi.

Utilitzen l'orina per marcar el seu territori i una secreció d'unes glàndules situades entre les peülles. A l'interior dels boscos utilitzen llocs concrets en què defecar, beure i descansar.

Alimentació

Els okapis són herbívors. S'alimenten principalment de les fulles, brots i tiges de més de 100 espècies de diferents planes. A més, mengen herbes, fruites, falgueres i fongs. Diverses de les espècies que consumeixen són verinoses per a l'ésser humà.

Reproducció

Els okapis viuen en un entorn solitari. Només durant l'època de zel i quan la femella cria el seu fill el mascle i la femella estan junts. Durant l'època de zel, les femelles emeten forts bramuls amb l'objectiu de cridar l'atenció dels mascles. Aquests van i lluiten entre ells per conquistar-les. El vencedor es retira amb la femella i dos romanen junts entre dues i tres setmanes. La gestació és molt llarga, ja que es perllonga de 14 a 15 mesos, després dels quals neix una sola cria.

Curiositats

El seu sentit més desenvolupat és l'olfacte, seguit de l'oïda.

Les cries tenen un ampli repertori vocal amb el qual comunicar-se amb les seves mares, però els adults tendeixen a ser muts.

El drac blau

El drac blau o també anomenat Glaucus és un llimac marí, pelàgic i un mol·lusc gastròpode, Pertany a la família "Glaucidae" i és l'única espècie del gènere "Glaucus". Està emparentat de manera estreta amb la "Glaucilia marginata", un altre membre de la mateixa família, d'idèntic comportament.

Té com a nom científic Glaucus atlanticus

Descripció

Posseeix el que es denomina un hidroesquelet, és a dir, un líquid que suporta la seva cavitat corporal. A més, per mantenir-se sempre a flotació, acumula una bombolla de gas en el seu estómac; donada a la ubicació de la mateixa, sempre flota a l'inrevés. Posseeix una petita grandària d'aproximadament 3 o 4 cm i es caracteritza per posseir sis extremitats que es ramifiquen en forma de raigs (que són les cerates) i de les que les davanteres són les més grans i gruixudes.

De la mateixa manera que els altres organismes del seu ecosistema, majoritàriament sinòfor, és de color blau. Una de les millors adaptacions del Glaucus per sobreviure en el seu medi és el formidable camuflatge. A la part vista des del cel és gairebé invisible, ja que el seu blau brillant el camufla amb el mar sent exactament del mateix color que aquest i així evita ser vist per les aus. En la seva part inferior, de cara a l'espai submarí, és platejat, aconseguint el mateix efecte de mimetització perquè els peixos no ho vegin. Al llom té dues línies d'un blau més profund que van al llarg del seu cos fins a la punta de la seva cua. Entre aquestes dues línies hi ha una molt més gruixuda que és d'un color blau més clar; en alguns espècimens és del mateix color que la resta del seu cos però és més clar que les dues línies anteriorment esmentades.

Hàbitat

Viu a l'oceà Atlàntic, tot i que s'han trobat exemplars en altres oceans, fins i tot a les costes australianes. Prefereix sobretot les aigües temperades i tropicals pel que és més freqüent trobar-lo a Moçambic i aigües sud-africanes.

Alimentació

La seva alimentació és a base de meduses i hidrozous. És molt més perillós  i conté un verí que passa a concentrar-se en els seus falsos dits o apèndixs al final de les seves extremitats, que es coneixen amb el nom de cerates. La "Velella" és un dels seus menjars preferits. Només s'apropa a la presa quan realment està famolenca i prefereix mantenir-se lliure en la superfície de l'aigua. L'armadura bucal d'aquest animal es basa en unes mandíbules bastant ben desenvolupades en forma de serra. Es poden comptar 45 denticles en l'aparell de masticació. Quan tanca la boca queda hermèticament tancada com una cremallera.

Reproducció

Com tots els nudibranquis, el drac blau és hermafrodita, alternant el sistema reproductor masculí i femení. Presenta en el seu lateral esquerre un orifici pel qual surt una protuberància, el penis, de forma corba i color blanc.
Com niu utilitzen alguna fusta de la deriva o l'esquelet d'un animal mort. Produeixen cadenes curtes de 10-20 ous que suren a la superfície fins que les larves eclosionen.

Curiositats

En cas de no trobar aliment, es poden tornar caníbals, devorant entre ells si es necessari.

Al 1777 van ser els germans Foster els primers descobridors d'aquesta espècie i els que li van donar el seu nom científic.

El cranc Ieti

El cranc Ieti va ser descobert el 2005 al sud del Pacífic i els descobridors encara no tenen clar si és un cranc o una llagosta; és tan diferent a qualsevol altra espècie que s'ha creat una nova família (kiwaidae) per classificar-lo. 

Té com a nom científic Kiwa hirsuta.

Descripció

Aquest cranc és un parent molt llunyà dels crancs ermitans que solem trobar a les platges. El cranc Ieti és bastant gran en relació als habituals crancs, ja que sol mesurar uns 15 centímetres de llarg i és d'un color blanc-groguenc. A causa de que el seu hàbitat es troba a profunditats on no arriba la llum del sol, el cranc Ieti és cec, ja que al viure en foscor perpètua no necessita veure.

La principal característica d'aquest cranc són les seves llargues i sobretot peludes pinces. Al descobrir-ho, les van examinar i en realitat no són pèls en el sentit estricte del seu significat, sinó uns sedosos filaments anomenats sedes o bolets.

Hàbitat

Habita en les fosques i profundes aigües del Pacífic sud. Més precisament, a uns 2228 metres de profunditat, al sud de l'illa de Pasqua.

Alimentació

Els "pèls" que recobreixen les seves extremitats posseeixen nombrosos bacteris filamentoses que l'animal utilitza per desintoxicar minerals verinosos existents en gran abundància en el tipus d'aigües en què viu. També es creu que podria utilitzar-les com a font d'alimentació, encara que realment es creu que és carnívor.

Reproducció

Atreuen a la seva parella a través de les feromones, mitjans visuals, acústics o vibratoris. Les feromones són utilitzades per la majoria dels crancs completament aquàtics, mentre que els crancs terrestres i semi-terrestres, sovint, fan servir senyals visuals, com els mascles dels crancs violinistes que agiten la seva gran pinça per atraure les femelles. Els braquiuros tenen fertilització interna i l'aparellament es realitza ventre a ventre.

L''aparellament té lloc just després que la femella hagi mudat la seva closca. Les femelles poden emmagatzemar l'esperma durant molt de temps abans d'usar-lo per fertilitzar els seus ous. Quan s'ha produït la fecundació, els òvuls són alliberats a l'abdomen de la femella, per sota de l'aleta de la cua, i es fixen amb un material enganxós. En aquest lloc es protegeixen durant el seu desenvolupament embrionari. Quan es completa aquest desenvolupament, la femella allibera les larves de nou eclosionades a l'aigua, fent part del plàncton. El llançament està programat, sovint, amb les marees. 

Curiositats

El nom de Kiwa hirsuta és en honor a la deessa Kiwa en la mitologia polinèsia.

El llangardaix de gorguera

El llangardaix de gorguera és una espècie d'escatós agàmid que pot arribar a viure fins els 6 anys. 

Té com a nom científic Chlamydosaurus kingii i pertany a la família dels Agamidae.

Descripció

Com a característica particular, cal destacar una porció de pell que descansa darrere del seu cap i sobre el seu llom, una mena de collaret amb llargues espines de cartílag que s'obre quan se sent amenaçat. Però també l'usa com una forma de comunicació. Durant el festeig, emeten un so molt melodiós per atraure la femella, mentre "ballen" un al voltant de l'altre.

Aquest animal tan peculiar mesura aproximadament uns 90 centímetres de llarg i els mascles són bastant més grans que les femelles.

El color de la seva pell és variat, algunes espècies posseeixen un color vermell molt viu, mentre que altres són de color gris.

Però malgrat el seu aspecte temerari, les aus rapinyaires i els gats domèstics que van ser introduïts en el continent, són els seus depredadors. 

Hàbitat 

Habita al sud de Nova Guinea, nord i oest d'Austràlia. És un animal de terra àrida i pot arribar a suportar una temperatura de 40 ºC sense major complicació i pel que fa a la nit poden estar molt a gust amb una temperatura no menys als 24 ºC. 

Alimentació 

És carnívor i la seva alimentació es compon de grills, llagostes, escarabats principalment procedents del Madagascar, i en una edat madura poden arribar a menjar cries de ratolí.

Passa gran part del temps en els arbres a l'aguait. El seu sentit de la vista és molt desenvolupat, sent capaç de capturar un insecte quan passa davant seu.

Durant l'estació seca es troba en un estat gairebé inactiu; la temperatura del seu cos descendeix i això contribueix al fet que no tinguin necessitat d'alimentar-se. Durant l'època de pluges passa més temps a terra menjant insectes o petits vertebrats.

Es pot dir que és un animal agressiu: davant una amenaça, en primer lloc es mimetitza el més possible amb el seu entorn, després s'aixeca sobre les seves potes posteriors, obre la seva boca, i eleva una secció de pell que envolta la mandíbula. A més emet una xiulada i va a atacar al seu enemic. 

Reproducció

La seva època de reproducció és durant els mesos de setembre i octubre; caven un pou a la sorra sota el sòl, allà la femella ajunta fulles seques posant entre vuit a vint ous que naixent entre desembre i gener, aproximadament 3 mesos després de la posta.

Curiositats

Les antigues monedes de dos cèntims d'Austràlia van portar durant molt temps la seva efígie en una de les seves cares.

La primera descripció d'aquest rèptil es va realizar l'any 1827 per John Edward Gray.

La tortuga de petxina tova

La tortuga de petxina tova és una espècie de tortuga. Avui dia, només queden 4 exemplars en captivitat i tristament, enfronta una imminent desaparició. 

Té com a nom científic Pelodiscus sinensis i pertany a la família Trionychidae.

Descripció

El més peculiar de les tortugues d'aquest tipus és que no tenen una closca dura. En lloc d'això, tenen una pell més dura que la de les potes i el coll, que perd la seva principal funció: la protecció. En lloc d'aquesta protecció aquestes tortugues posseeixen fortes mandíbules i es mouen amb gran rapidesa dins de l'aigua.

Aquesta espècie té la closca de color oliva o grisenc, i pot tenir de jove alguns punts negres. Té un cos molt pla, que li serveix per nedar millor i amb menys esforç. Les vores de la closca estan lleument corbades cap amunt, el que els permet captar molta llum solar sense necessitat de sortir de l'aigua. El seu cap i les seves potes són també de colors clars amb ratlles i taques blanques. Les potes estan molt palmades. Tenen un nas característic en forma de trompa,  juntament amb el seu llarg coll els permet respirar sense haver de moure del fons de l'aquari.

El seu plastró és de color vermellós, amb alguns punts negres, però amb l'edat es va tornant més clar.

Hàbitat

Aquesta espècie habita en llacs, estanys i altres zones aquàtiques de corrent molt lenta, amb molta vegetació  i fons fangosos. 

Es troba principalment a Mongòlia, Xina, Taiwan, Japó i Hawaii. Però, com es pot veure, la seva distribució és molt àmplia, i pot trobar-se fins i tot a Rússia, al riu Amur.

Alimentació

És una tortuga carnívora, que sol preferir preses vives però que s'ha d'intentar acostumar a menjar animals morts, com peixos o ratolins.

En captivitat es sol acostumar a menjar pinso per a tortugues aquàtiques, tot i que no s'ha de convertir en el seu aliment base.

Reproducció

Si es vol aconseguir, s'ha de tenir el mascle separat de la femella i fer que s'ajuntin algunes vegades perquè puguin copular. La femella ha de tenir un aquari amb una part de terra seca amb més de 20 cm de profunditat, on farà la posta.

Incubats a 26-27 ºC i amb força humitat, les cries eclosionen en uns 3-4 mesos.

Curiositats

És bastant agressiva i també tímida i, davant el mínim moviment, van fins al fons de l'aquari i s'enterra a la sorra. Amb el temps va perdent aquesta timidesa. 

Aquests animals es veuen molt afectats per malalties cutànies, normalment fongs.

El Damalisc de Hunter

El Damalisc de  Hunter és una espècie de mamífer artiodàctil de la subfamília Alcelaphinae.

Té com a nom científic Beatragus hunteri i pertany a la família dels Bovidae.

Descripció

Aquest animal mesura entre 100 o 125 centímetres d'alçada a l'espatlla i pesa entre 80 i 118 quilograms. El seu pelatge és d'un color marró sorrenc, més gris en els mascles que en les femelles, amb una regió ventral més clara i una petita ratlla blanca per sobre el pont del nas. Al clatell té una pell molt dura que forma crestes quan les orelles es posen erectes. Mostra uns llargues banyes, menys desenvolupades en les femelles, que solen mesurar uns 60 cm.

Hàbitat

El Damalisc es troba en regions estacionalment àrides i planes, cobertes d'herba entre les acàcies arbust sec i bosc costaner. 

Es troba entre el riu Tana (Kenya) i el riu Juba (Somàlia). L'any 1963 una petita població de 20 individus fou introduïda al Parc Nacional de Tsavo East.

Alimentació

S'alimenta bàsicament de gramínies i herbàcies. A l'àrea de Garissa és depredat pels lleons i els licaons, mentre que a la regió del Tsavo ho és també per lleopards.

Reproducció

L'aparellament té lloc entre març i abril, amb l'inici de les pluges. La majoria dels naixements es produeixen entre octubre i novembre. La cria del Damalisc es troba en el procés de lactància durant 4 mesos. Aquest petit mamífer
no arriba a assolir la maduresa sexual fins als 2 anys d'edat. 

Curiositats

Se'l coneix, també, com a "antílop de quatre ulls" a causa de les seves grans glàndules preorbitals.

Està classificat com en perill crític per la UICN (1996), amb menys de 400 individus vius.

El conill marí

El conill de mar o conill marí és una espècie d'invertebrat mol·lusc gasteròpode de l'ordre dels opistobranquis. Es creu que viu pocs mesos (potser un any).

Té com a nom científic Jorunna parva i pertany a la família dels discodoríds.

Descripció

A simple vista, s'assembla bastant a un conill. Les seves "orelles" són en realitat uns òrgans negres quimiosensorials anomenats rinòfors, una mena de papil·les que l'ajuden a detectar els químics de l'aigua i la vegada, l'ajuden en el seu camí cap al fons del mar. Pel que fa a "la cua", són les seves brànquies.

Té una longitud d'aproximadament 2 cm de llarg. En tot el llom del seu cos, posseeix unes "varetes trucades" de caryophyllidia que són les que li donen l'aspecte clapejat. La coloració d'aquestes van des del blanc o celeste al groc-marró. En qualsevol dels colors, presenta algunes que són de color negre.

Hàbitat

Es distribueix a Àsia, als països del Japó, Filipines, Tanzània, Papua Nova Guinea, les Seychelles i la Reunió.

Alimentació

És un depredador. S'alimenta d'esponges de mar, de les quals, adquireix les toxines dels nematocides. És tòxic. Això és degut a la seva alimentació i també pel fet de robar agullons de meduses per utilitzar-los en la seva pròpia defensa.

Reproducció

El conill de mar, com la majoria dels llimacs de mar o nudibranquis, és hermafrodita. Té dos òrgans reproductors masculins i femenins, i quan s'aparellen, tots dos socis intercanvien l'esperma.

Posseeix espines copuladores relativament llargues en el seu cos, això assegura que es mantingui units fins que acabi l'aparellament.

Curiositats

Algunes de les seves toxines també s'utilitzen per tractar el càncer en éssers humans.

El bec d'esclop

El bec d'esclop és una au molt solitària que no li agrada la pertorbació dels éssers humans. Existeixen aproximadament 2.000 individus d'aquesta espècie tan peculiar.

Té com a nom científic Balaeniceps rex i pertany a la família dels balaenicipítids.

Descripció

Aquest ocell, que pot arribar a viure fins a 50 anys, conté un bec enorme, inflat, amb una punta en forma de clau enganxat. Un mascle adult és d'uns 120 cm de longitud, les femelles són lleugerament més petites, però molt semblants.

El plomatge és de color gris a gris-blau al cap (corona de cendra) i gris cendra en general, lleugerament verdós brillant a l'esquena. El ventre i les plomes de la cua són gairebé blanques. En canvi, les potes són negres. 

Hàbitat

Habita en els pantans i les riberes de la zona est i tropical d'Àfrica, més concretament, des de Sudan fins Zambia. Prefereix els aiguamolls inundats estacionalment amb densa vegetació.

Alimentació

S'alimenta en aigües fangoses, menjant des de peixos pulmonats i similars, a granotes, tortugues, carronya i fins i tot algun petit cocodril, un dels seus principals depredadors.

Quan caça es manté relativament quiet vigilant l'aigua fins que veu una possible presa, moment en el qual s'abalança sobre ella. En aquest sobtat moviment pot atrapar també algunes herbes de les que es desfà hàbilment abans d'engolir el seu menjar.

Reproducció

Tan el mascle com la femella es preocupen de la nidificació, la incubació i la criança. 
La femella pot arribar a posar els ous al niu (format per un cúmul de vegetació trepitjada prèviament i d'entre 3 a 4 metres d'ample) en un interval d'uns 5 dies. Aquests mesuren uns 7062 cm x 5.08 i pesen uns 170 grams.

Quan neixen els pollets són d'un color terrós per mimetitzar-se amb l'entorn i passar desapercebuts davant els seus depredadors. Aproximadament als 95 dies desenvolupen les seves plomes i als dos mesos arriben al metre d'alçada. 

No s'independitzen completament fins passats 5 mesos del seu naixement i no arriben a la maduresa sexual fins als 3 o 4 anys.

Curiositats

El pic del bec d'esclop és l'ocell més gran que es coneix en l'actualitat.

La progressiva destrucció de l'hàbitat natural d'aquest animal, l'han portat a trobar-se en greu perill d'extinció. 

El dofí rosat

El dofí rosat, també conegut com boto, bufeu, dofí de l'Amazones o tonina, és una espècie de mamífer cetaci odontoceto que pot arribar a viure fins a 30 anys.

Té com a nom científic Inia geoffrensis i pertany a la família Iniidae.

Descripció

El dimorfisme sexual dels dofins rosats és molt evident, ja que els mascles tenen una mida i un pes molt més gran que les femelles. Ells poden mesurar fins a 2 metres i pesar 94 kg i elles mesurar fins a 2.5 metres de longitud i tenir 98.5 kg de pes.

La coloració rosada l'adquireixen amb el temps. En néixer i en la seva etapa de joventut són grisos, en l'adolescència són gris clar i a l'arribada de l'etapa adulta es tornen rosats com a conseqüència del desgast de la seva pell, sent els mascles més rosats que les femelles.

El seu musell és allargat i conté fins a 28 parells de dents afilades en cada costat de la seva mandíbula. Posseeixen una excel·lent visió i un òrgan meló que el fan servir per a la ecolocalització.

Tenen la capacitat de doblegar el cos fins a formar un angle de 90 graus i poden girar el cap en qualsevol direcció ja que tenen les vèrtebres cervicals independents (no fusionades), a diferència dels dofins oceànics.

Hàbitat

Habiten en els rius i llacs de la Conca Alta del Riu Amazones i l'Orinoco.  Per sota dels 400 metres sobre el nivell del mar.
En temporada de pluges es desplacen a les àrees inundades de la selva, on hi ha una oferta més gran d'aliment.

Es distribueixen principalment per Veneçuela, Colòmbia, Equador, Perú, Bolívia, Brasil i Guyana.

Alimentació

Posseixen la dieta més àmplia entre els odontocets; s'alimenten principalment de peixos, dels quals s'han identificat 53 espècies diferents, com per exemple: corbines, tetras i piranyes. Complementen la seva dieta amb tortugues de riu i crancs.

Reproducció

Els mascles aconsegueixen la maduresa sexual quan arriben a la mida de 1.80 o 2 metres de llarg i les femelles en menor temps, quan arriben als 1.60 o 1.75 metres de longitud.
Es diu que  els mascles competeixen en temporades de reproducció per determinar al guanyador que tindrà el dret d'aparellar-se amb la femella. Per aquest motiu tenen diverses mossegades a les aletes.
El període de gestació dura 9-12 mesos i només tenen una cria. El naixement es dóna en temporada d'inundacions i el nounat té un pes inicial de 80 kg. Durant un any rep lactància i l'interval entre naixements es dóna de 15 a 36 mesos.

Curiositats

El 2008, se'l va classificar en la Llista Vermella de la UICN com a espècie amb dades insuficients, a causa de la incertesa pel que fa a la xifra total de la població, la seva tendència i l'impacte de les amenaces. 

L'axolot

L'axolot és un amfibi que a primera vista sembla un capgròs gegant. Pot arribar a viure entre 25 i 30 anys aproximadament en captivitat, mentre que en vida silvestre només entre 3 i 6 anys.

Té com a nom científic Ambystoma mexicanum i pertany a la família dels ambistomàtids.

Descripció

Pot assolir longituds de fins a 30 centímetres, encara que la seva mida és de 15 cm. Pesa de mitjana uns 85 grams.

Sol ser negre o marró clapejat, encara que les varietats albines i blanques també són relativament comunes, especialment entre espècimens criats en captivitat.

A les extremitats toràciques té quatre dits i cinc en les abdominals. Posseeix en el llom una aleta que arriba fins a la cua, que és aplanada lateralment i de gran longitud.

El seu cos és allargat, amb un tronc compacte- El cap és gran i els seus ulls petits i sense parpelles. Té la boca de gran capacitat i les seves dents diminutes es disposen en fileres a l'entrada de la cavitat oral. La seva llengua és retràctil (com la de les granotes). A l'altura del coll té tres parells de brànquies laterals externes, les quals utilitzen per respirar, prendre aigua per la boca i deixant-la sortir per les ganyes.

Hàbitat

Viu principalment al llac Xochimilco però també està present als llacs de Mèxic i a molts aquaris de tot el món.

Alimentació

És carnívor i li encanten els cucs de terra o d'aigua, petits peixos, tubifex, Daphnia, larves de mosquits, artèmies, crustacis, gammarus, etc.

Les petites larves s'han d'alimentar cada dia, però quan són joves o adults poden menjar entre 2 i 4 vegades a la setmana. 

Reproducció

Assoleix la maduresa sexual a l'any o any i mig de vida. A aquesta edat és senzill reconèixer a quin sexe pertany; els mascles són més prims i posseeixen grans glàndules al voltant de la claveguera. Les femelles solen tenir el cap més curta i ampla, a més de ser una mica més grosses.

L'època de cria depèn de l'hemisferi on es troben, en el del nord és entre el febrer i l'abril, i en el del sud correspon d'agost a novembre.

L'activitat sexual tant com la posada d'ous es realitza a la nit. La fecundació és interna; el mascle col·loca espermatozous  sobre el substrat, o alguna roca i la femella els recull amb la claveguera per dipositar-los en la seva espermatotheca. Durant la següent nit comença la posta, que pot prolongar-se fins a les primeres hores del dia. La femella diposita els ous en grups de quatre a deu sobre les plantes, troncs... i aquests ous estan proveïts d'una càpsula que protegeix l'embrió d'infeccions.

Curiositats

Aquest animal té una gran capacitat d'autoregeneració d'òrgans. A més, té un embrió molt fàcil de manipular i uns cromosomes molt grossos. Per aquests motius, ha estat usat com a organisme model.

El 1863 uns d'aquests animals, portats des de Mèxic a París, va donar a Auguste Duméril la pista per descobrir la neotènia.

A Mèxic, ha estat tradicionalment un producte comestible.